La imatge negada: la representació de la classe treballadora @JoseEnriqueMonterde
Jordi Ferret, Vilafranca del Penedès, 22/02/2017 · actius.media@gmail.com · www.actius.org
Idiomes: català ·
La filmografia sobre el món del treball constitueix un univers marginal en el conjunt del catàleg imaginari de la història del cinema. Les condicions laborals de la classe treballadora, l'emigració, les vagues i els conflictes socials, les utopies igualitaristes, la presa de consciència, l'atur i les seves conseqüències, les organitzacions sindicals, etc... són temàtiques tractades minoritàriament, malgrat constituir-se com a manifest fundacional del 7è art des de que amb el naixement del cinema els germans Lumière filmessin La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lyon (La Sortie de l'usine Lumière à Lyon , 1895).
Aquesta és una tesi popular del professor i crític José Enrique Monterde , que davant aquest capítol marginal de la història del cinema, parla del treball com la gran imatge negada, malgrat algunes èpoques privilegiades. Entre aquestes, a) el cinema soviètic dels anys vint i trenta que, des del poder revolucionari, celebra la instauració del nou ordre social, historitza el passat immediat des de la nova sensibilitat o promou la difusió de principis polítics; b) el cinema proletari alemany d'aquesta mateixa època, lligat a sindicats i organitzacions socials; c) el cinema francès del Front Popular; d) el cinema social nord-americà de la Depressió; e) el neorealisme italià dels anys quaranta i la seva continuïtat les dues dècades següents; f) els "nous cinemes" dels seixanta que reflecteixen retrats crítics dels conflictes socials, etc.
Podem pensar, però, col·lateralment, un cinema dels oficis: el cowboy del far-west, el detectiu privat de la metròpolis urbana, el taxista alienat, el periodista incisiu, l'emprenedor d'èxit/fracàs... Es tractaria de veure les grans obres del cinema des d'una perspectiva del treball: l'Scottie de Vertigo (Alfred Hitchcock, 1958) com un detectiu modèlic i persistent que encarna el desig obsessiu de fer reviure un fet passat, el Sr. Charles Foster Kane de Citizen Kane (Orson Welles, 1941) com un empresari d'èxit al món de la comunicació de masses, el Travis de Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976) com el retrat d'un taxista alienat, el gènere de lladres que va des de les bicicletes del neorealisme fins a l'Ocean's eleven, etc... I no podem oblidar el subgènere per excel·lència de l'àmbit laboral del cinema sobre el cinema, la mise en abyme del director de cinema en crisi que realitza un film sobre la crisi que l'envolta, en un joc de miralls perturbador que traça un itinerari des del surrealisme fellinià d' Otto e mezzo (Federico Fellini, 1963) fins a la postmoderna Tristram Shandy: a cock and bull story (2005) de Michael Winterbottom.
O bé el cinema obrer de Ken Loach, centrat en històries de classe treballadora, com La cuadrilla (The Navigators, 2001) que reflecteix la degradació de les condicions laborals fruit del neoliberalisme radical thatcherià de mitjans dels 1980s, que es va encarregar de privatitzar la xarxa ferroviària del Regne Unit.
Però també podem incloure en aquesta categoria l'excèntrica Dancer in the dark (2000) de Lars Von Trier, protagonitzada per la cèlebre Björk i que constitueix una fita del cinema musical modern portat al límit de l'extenuació laboral de la protagonista. I alhora considerar en aquest sentit "l'esperit d'equip" que desprenen per defecte les coreografies musicals (La imagen tiempo, Gilles Deleuze), ja siguin del Hollywood clàssic o la més actual acumulació de referències La la land (2016) de Damien Chazelle, que es constitueix com una icona del metallenguatge o la paròdia/pastitx postmoderns, ja que cada escena fa referència a una altra escena que és cèlebre en l'univers dels musicals.
En aquest apartat no podem deixar en l'oblit el tractament local de la lluita sindical, amb pel·lícules emblemàtiques que van reflectir l'esperit rebel de la transició espanyola com Numax Presenta (1977) de Joaquim Jordà, i la seva cèlebre seqüela 20 años no es nada (2005).
També podem consensuar un cinema de "lideratge i desenvolupament de competències", que ens pot remetre a comportaments inspiradors i dinàmiques de pensament disruptiu, basades en l'empoderament de l'equip. Aquest seria el cas de la recent Captain Fantastic (2016) de Matt Ross que explora les dificultats de configurar un model familiar alternatiu basat en la consciència màxima de l'entorn, dels recursos naturals, i del propi cos i la ment. El film explora els límits del potencial de desenvolupament humà, sota l'experiència d'una educació disruptiva portada al límit de la extraterritorialitat, el nihilisme i el pensament crític, com a factor exponencial del desenvolupament dels infants. Cal veure aquí també la particular placa sensible que constitueixen els infants com a mirall de la potència humana (tot és possible), de la innocència prèvia a la configuració del desig. Del catàleg implícit de potencialitats que els nens poden desenvolupar a través de la seva mirada (ulls ben grans i ben oberts) i el pensament màgic (animista) que caracteritza la infantesa (recordem Tótem i tabú de Sigmund Freud, 1912).
Encara que no puc amagar la predilecció per una narrativa no tant clàssica i transparent, ja que no es pot recordar una tasca en equip més disruptiva que la sinistra i perversa Fight Club (1999) de David Fincher, que porta a primer pla el comportament patològic del psicòpata, que s'estén a la forma del propi relat cinematogràfic.
Així doncs, quina és la vostra història/relat predilecte de "recursos humans i desenvolupament de competències"? Amb quin relat celebraríeu el vostre Dia de Noam Chomsky?
CAMARERO GÓMEZ, Gloria (Ed.). La mirada que habla. Cine y ideologías. Madrid: Akal, 2002.
Aquesta és una tesi popular del professor i crític José Enrique Monterde , que davant aquest capítol marginal de la història del cinema, parla del treball com la gran imatge negada, malgrat algunes èpoques privilegiades. Entre aquestes, a) el cinema soviètic dels anys vint i trenta que, des del poder revolucionari, celebra la instauració del nou ordre social, historitza el passat immediat des de la nova sensibilitat o promou la difusió de principis polítics; b) el cinema proletari alemany d'aquesta mateixa època, lligat a sindicats i organitzacions socials; c) el cinema francès del Front Popular; d) el cinema social nord-americà de la Depressió; e) el neorealisme italià dels anys quaranta i la seva continuïtat les dues dècades següents; f) els "nous cinemes" dels seixanta que reflecteixen retrats crítics dels conflictes socials, etc.
Podem pensar, però, col·lateralment, un cinema dels oficis: el cowboy del far-west, el detectiu privat de la metròpolis urbana, el taxista alienat, el periodista incisiu, l'emprenedor d'èxit/fracàs... Es tractaria de veure les grans obres del cinema des d'una perspectiva del treball: l'Scottie de Vertigo (Alfred Hitchcock, 1958) com un detectiu modèlic i persistent que encarna el desig obsessiu de fer reviure un fet passat, el Sr. Charles Foster Kane de Citizen Kane (Orson Welles, 1941) com un empresari d'èxit al món de la comunicació de masses, el Travis de Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976) com el retrat d'un taxista alienat, el gènere de lladres que va des de les bicicletes del neorealisme fins a l'Ocean's eleven, etc... I no podem oblidar el subgènere per excel·lència de l'àmbit laboral del cinema sobre el cinema, la mise en abyme del director de cinema en crisi que realitza un film sobre la crisi que l'envolta, en un joc de miralls perturbador que traça un itinerari des del surrealisme fellinià d' Otto e mezzo (Federico Fellini, 1963) fins a la postmoderna Tristram Shandy: a cock and bull story (2005) de Michael Winterbottom.
Ressources humaines de Lauent Cantet (1999)
Hi ha també un cinema que parla de "Recursos humans" com a categoria, com a gestió de personal i equips, en el context d'industrialització i alienació del treball. Hem de recordar en aquest sentit el film Recursos humanos (Ressources humaines, 1999) del francès Laurent Cantet, sobre l'experiència d'un jove recent llicenciat que ha de gestionar el col·lectiu de treballadors d'una fàbrica. 
The navigators de Ken Loach (2001)
O bé el cinema obrer de Ken Loach, centrat en històries de classe treballadora, com La cuadrilla (The Navigators, 2001) que reflecteix la degradació de les condicions laborals fruit del neoliberalisme radical thatcherià de mitjans dels 1980s, que es va encarregar de privatitzar la xarxa ferroviària del Regne Unit.
Captain Fantastic de Matt Ross (2016)
Però també podem incloure en aquesta categoria l'excèntrica Dancer in the dark (2000) de Lars Von Trier, protagonitzada per la cèlebre Björk i que constitueix una fita del cinema musical modern portat al límit de l'extenuació laboral de la protagonista. I alhora considerar en aquest sentit "l'esperit d'equip" que desprenen per defecte les coreografies musicals (La imagen tiempo, Gilles Deleuze), ja siguin del Hollywood clàssic o la més actual acumulació de referències La la land (2016) de Damien Chazelle, que es constitueix com una icona del metallenguatge o la paròdia/pastitx postmoderns, ja que cada escena fa referència a una altra escena que és cèlebre en l'univers dels musicals.
En aquest apartat no podem deixar en l'oblit el tractament local de la lluita sindical, amb pel·lícules emblemàtiques que van reflectir l'esperit rebel de la transició espanyola com Numax Presenta (1977) de Joaquim Jordà, i la seva cèlebre seqüela 20 años no es nada (2005).
També podem consensuar un cinema de "lideratge i desenvolupament de competències", que ens pot remetre a comportaments inspiradors i dinàmiques de pensament disruptiu, basades en l'empoderament de l'equip. Aquest seria el cas de la recent Captain Fantastic (2016) de Matt Ross que explora les dificultats de configurar un model familiar alternatiu basat en la consciència màxima de l'entorn, dels recursos naturals, i del propi cos i la ment. El film explora els límits del potencial de desenvolupament humà, sota l'experiència d'una educació disruptiva portada al límit de la extraterritorialitat, el nihilisme i el pensament crític, com a factor exponencial del desenvolupament dels infants. Cal veure aquí també la particular placa sensible que constitueixen els infants com a mirall de la potència humana (tot és possible), de la innocència prèvia a la configuració del desig. Del catàleg implícit de potencialitats que els nens poden desenvolupar a través de la seva mirada (ulls ben grans i ben oberts) i el pensament màgic (animista) que caracteritza la infantesa (recordem Tótem i tabú de Sigmund Freud, 1912).
Fight club de David Fincher (2001)
Encara que no puc amagar la predilecció per una narrativa no tant clàssica i transparent, ja que no es pot recordar una tasca en equip més disruptiva que la sinistra i perversa Fight Club (1999) de David Fincher, que porta a primer pla el comportament patològic del psicòpata, que s'estén a la forma del propi relat cinematogràfic.
Així doncs, quina és la vostra història/relat predilecte de "recursos humans i desenvolupament de competències"? Amb quin relat celebraríeu el vostre Dia de Noam Chomsky?
Jordi Ferret, Vilafranca del Penedès, 22/02/2017 . actius.media@gmail.com . www.actius.org
Bibliografia:
CAMARERO GÓMEZ, Gloria (Ed.). La mirada que habla. Cine y ideologías. Madrid: Akal, 2002.
MONTERDE LOZOYA, José Enrique. Cine y movimiento obrero. Dirigido por, núm. 65. 1980. Pàg. 8-19.
MONTERDE LOZOYA, José Enrique; RIMBAU Esteve. Imágenes del mundo obrero. El Viejo Topo. Núm. 45, 1980. Pàg. 68-71.
MONTERDE LOZOYA, José Enrique. La imagen negada: representaciones de la clase trabajadora en el cine. València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1997.
MONTERDE LOZOYA, José Enrique; RIMBAU Esteve. Imágenes del mundo obrero. El Viejo Topo. Núm. 45, 1980. Pàg. 68-71.
MONTERDE LOZOYA, José Enrique. La imagen negada: representaciones de la clase trabajadora en el cine. València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1997.
